Més enllà de ser un joc tradicionalment per a nenes o un element de col·lecció de persones adultes, les cases de nines ens mostren un món íntim, exposen un estil de vida i projecten uns rols socials a partir dels detalls que podem explorar: com són les diferents estances, quins elements les componen, per a quins usos es destinen les diferents sales, quin disseny o estètica tenen i quin equilibri guarden aquestes cases entre la visió idíl·lica i la realitat que deixen entreveure.

A l’antiguitat les cases en miniatura, fetes amb argila cuita, constituïen ofrenes funeràries per acompanyar l’ànima del difunt al seu destí. Més endavant, les cases de nines van ser motiu de col·leccionisme, fonamentalment a l’àrea del nord d’Europa i especialment a Alemanya, Holanda i el Regne Unit. Una de les primeres cases de nines documentades data del segle XVI: la que el duc Albert de Baviera va fer construir per a la seva filla. A partir de mitjan segle XIX, les cases de nines van començar a ser un joguet adreçat a les nenes, mitjançant el qual aprenien a gestionar una llar. Però és a finals del segle XIX quan, gràcies a la fabricació seriada i en massa, que va permetre l’abaratiment de preus, les cases de nines es van popularitzar. En aquest període va començar a arrelar la idea que els infants podien aprendre mitjançant el joc, i la millor manera de formar les futures mestresses de casa era jugant amb una casa de nines.

En aquest àmbit es mostra una selecció dels fons de cases de nines que conserva el Museu, junt amb una col·lecció de teteres en miniatura.